FORMA PART DEL PROJECTE!

Trobem les arrels.

Recuperem la Memòria Nacional.

Mantenim l’orgull dels qui lluiten per la llibertat.

Col·labora amb Reeixida i et mantindrem informat de tots els nostres projectes.

Josep Dencàs i Puigdollers
Vic(Osona), 19/03/1900 - Tanger (Marroc), 10/02/1966

Josep Dencàs i Puigdollers

D

e família acomodada ­­–farmacèutics de Vic­–, Dencàs va néixer el 19 de març de 1900 i va morir el 10 de febrer de 1966 a l’exili, a Tànger. La seva vida política, que va de 1930 a 1936, fou molt intensa. El 1924 es va casar amb Raimonda Cararach i Rivera, filla de Josep Cararach, dirigent de la Lliga, i el 1928 fundà la Clínica Sant Jordi, centre de salut emblemàtic al barri de Sant Andreu del Palomar, a Barcelona.

Podem dir que Dencàs era una figura interclassista: volia un partit, Estat Català, integrat per gent independentista que estigués per damunt de l’eix dreta-esquerra. Abans de ser conseller (a partir del juny de 1932), va realitzar un seguit d’accions socials molt destacades. Va formar part, per exemple, de la Comissió de la Casa Obrera, des d’on va fer una feina extraordinària, com la prova pilot de la construcció d’habitatges amb piscina, sala de lectura i cooperativa de consum per a gent amb pocs recursos.

Dencàs sempre es mantingué al costat del president Macià, i fou un element fonamental en la formació d’Estat Català, partit que presidí, a més d’encapçalar les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català.

Macià va proclamar, el 14 d’abril del 1931, l’Estat Català Federat a la República Espanyola, però, ràpidament, el govern provisional de la Segona República Espanyola va fer pressió perquè Catalunya entrés en la via estatutària. Aleshores, el Dr. Josep Dencàs es va mantenir fidel al president, i molts el van criticar pel gir polític efectuat, entre ells, l’agrupació Nosaltres Sols, de Daniel Cardona; el Partit Català Proletari, i el Partit Nacionalista Català, de Josep Maria Xammar.

Ell mateix, juntament amb el president Macià, va liderar, el 22 d’octubre de 1933, un acte molt significatiu de la política d’enquadrament nacionalista, el Festival de Montjuïc, organitzat per les Joventuts d’Estat Català, on hi participaren més de 8.000 esportistes de diverses especialitats uniformats com de costum.

Com a polític, el Dr. Josep Dencàs es va presentar per ERC i va guanyar l’acta de diputat a les Corts, amb la credencial 245, que el va proclamar diputat. Un mes després, accedia al càrrec, que va ocupar del 14 d’agost de 1931 fins a l’octubre de 1933, però, tot i així, a partir del 29 de novembre de 1932 no consta cap intervenció seva.

A finals de 1932, fou també conseller de Sanitat i Assistència Social, càrrec que ostentà fins al 3 de gener de 1934. La conselleria de Sanitat formava part, fins aleshores, de la conselleria de Governació, Assistència Social i Treball, i es va reestructurar amb criteris de racionalització i centralització a partir dels models més avançats provinents d’altres països europeus.

La feina que va fer Dencàs fou considerada capdavantera, en el seu moment: creà centres d’estadística, laboratoris, hospitals comarcals, cases de beneficència, centres per acollir malalts mentals, campanyes contra la mortalitat infantil, programes contra la insalubritat de l’habitatge (barraquisme), una campanya contra el tifus i la tuberculosi o un programa contra el problema de la salinitat de les aigües del Llobregat, entre d’altres iniciatives reeixides.

Mort Macià, el desembre de 1933, el Parlament proclamà Lluís Companys com a president de la Generalitat amb el recel d’Estat Català per la trajectòria política obrerista i poc nacionalista del nou president, però, en aquell moment, el Dr. Josep Dencàs li donà el suport necessari a canvi de quotes de poder per als membres d’Estat Català, l’únic sector independentista d’ERC.

El 3 de gener de 1934, es va produir la dimissió, per malaltia, del titular de la conselleria de Governació, Joan Selves, i Dencàs passà a ocupar aquesta responsabilitat. Tenia Miquel Badia com a secretari d’Ordre Públic, que, el març de 1934, seria anomenat comissari general d’Ordre Públic. Badia havia estat secretari del Dr. Dencàs a la conselleria de Sanitat i col·laborador en la direcció dels escamots d’Ordre Públic creats per les JEREC.

Arriba, però, el moment cabdal, el 6 d’octubre del 1934, un episodi apassionant en la historia de Catalunya en què podia haver estat lliure després de 300 anys. Companys, obligat a donar poder als membres d’Estat Català contra la seva voluntat, encarrega al Dencàs organitzar una revolta nacionalista contra Espanya, però les coses es precipitaren i no s’adonà que la traïció imperava en el seu partit: les partides per a la compra d’armes amb què abastir les milícies nacionalistes mai no van ser aprovades pel govern de la Generalitat. Poc abans, al setembre, havia estat cessat Miquel Badia de les seves responsabilitats en l’Ordre Públic.

Aleshores, tot es precipità: entraren al govern de Lerroux ministres de la CEDA, els quals s’havien declarat contraris a la República i a l’Estatut d’Autonomia. La derogació per inconstitucional de la Llei de Contractes de Conreu catalana, que havia aprovat el Parlament, acabà per fer esclatar la convivència entre els governs català i espanyol.

El 28 de juny del 1934, el Dr. Josep Dencàs ja era conseller de Governació, i se li encarregà la creació dels serveis d’Ordre Públic. El 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys presentà a Dencàs dos textos: un de Joan Lluhí i un altre seu que proclamava l’Estat Català dins de la República Federal Española. Es tractava d’una traïció als principis del projecte inicial –una altra traïció–, però, amb el moviment en marxa, no tingué més remei que acceptar a corre-cuita.

A la tarda, el Dr. Dencàs passà revista a membres d’EC i de la JEREC, i després s’entrevistà amb un general de la Guardia Civil. Més tard, es dirigí al Palau de la Generalitat i, a les set de la tarda, Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola, tornà cap a Governació i aixecaren una estelada, que Companys feu substituir per una senyera.

A la conselleria de Governació hi havia Miquel Baida, Ménendez, Duran i Albesa, Pérez Salas, Espanya i Xammar, entre altres, amb guàrdies d’assalt i sometents. Al voltant de dos quarts de deu, es proclamava, per ràdio, que tothom abandonés els carrers i es narrava l’avenç de l’exèrcit cap al Palau de la Generalitat. Companys havia comminat el general Batet a posar-se a les ordres de la Generalitat, i ell havia demanat un temps per pensar-s’ho abans de donar una resposta. Així, Companys ordenà que no s’assetgés ni es disparés contra l’exèrcit.

Es precipitava la nit i sortien homes d’EC i partits nacionalistes de fora de Barcelona en direcció a la capital. La lluita hauria d’haver començat, però ho impediren les ordres del president, que romangué al Palau de la Generalitat defensat per 400 Mossos d’Esquadra.

Batet decidí fer actuar els soldats i els militars sortiren del quarter. Els primers trets i canonades se sentiren a dos quarts d’onze de la nit sobre els edificis de l’Ajuntament, la Generalitat i el CADCI, també sobre la conselleria de Governació, però la tropa fou repel·lida en aquest punt. Menys sort tingueren els defensors del CADCI: entre d’altres militants, Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina perderen la vida.

A les dues es donava per perdut el suport de la Guàrdia d’Assalt, i Coll i Llach, comissari d’Ordre Públic, que Dencàs sempre havia volgut substituir per Miquel Badia, va desertar. Només calia esperar que la Generalitat pogués resistir fins la matinada perquè poguessin arribar reforços. A dos quarts de quatre, el comandant Pérez Farràs demanà reforços, que no pogueren arribar, però la Generalitat va poder resistir unes hores més. L’esperança era que, amb la claror del dia, poguessin arribar noves forces catalanistes (durant la nit hi havia hagut algun incident entre elles, que s’havien disparat i ferit a causa de la foscor).

El escamots d’EC estaven als seus casals esperant unes ordres que no arribaren mai, perquè el Govern de la Generalitat va capitular, a dos quarts de set del matí, quan l’exèrcit va llançar obusos d’artilleria contra l’edifici. El Dr. Dencàs, Menéndez, Pérez Salas, Duran, Vàchier i Espanya fugiren per un túnel que desembocava a la Barceloneta. Mentrestant, els consellers, el president, els Mossos d’Esquadra, el batlle i els regidors de l’Ajuntament de Barcelona eren detinguts i conduits a vaixells del port de Barcelona.

El 6 de desembre de 1934, els exiliats d’Estat Català a la vila d’Orleans, sota la presidència de Miquel Badia, declaren que, sentin-se part d’ERC, no l’havien atacat pels fets del 6 d’octubre, però, en canvi, molts homes d’ERC, i Companys particularment, feien la guerra contra ells. Es van amagar a l’hora del combat i es va negar a seguir el pla d’atac contra les casernes que ja tenien estudiat. Farràs havia dit que podien resistir uns quants dies. Llavors, per què es van rendir?

Separar Miquel Badia de la comissaria d’Ordre Públic i substituir-lo per Coll i Llach, que va desertar, afeblí molt l’organització: 2500 homes van restar al marge del moviment per falta de comandament i ordres d’acció. Al final, un Estat Català molt afeblit es va separar d’ERC, que va aconseguir reduir el partit independentista a quelcom residual. Els autonomistes d’ERC havien guanyat.

Al llibre del Dr. Dencàs El Sis d’Octubre des del Palau de Governació, s’exposa la narració d’aquest episodi. Realment, no desvetlla interioritats del govern català; en canvi, els seus companys d’ERC, a través de moltes publicacions, l’assenyalarien com a únic responsable de la desfeta. Tot l’aparell propagandístic de la Generalitat li va anar en contra. A la sessió que tractà sobre el 6 d´octubre, feta al maig de 1936, tot el govern va carregar contra ell.

El 28 d’abril de 1936, membres de la CNT-FAI assassinaren els germans Josep i Miquel Badia al carrer Muntaner de Barcelona. Malgrat que estaven amenaçats de mort, les autoritats catalanes no els havien donat el permís d’armes. El seu acte fúnebre de comiat va ser multitudinari. Planà en l’ambient la responsabilitat de Lluis Companys, el qual havia tingut rivalitats, no solament polítiques, sinó també personals amb Miquel Badia (es deia que havia mantingut relacions amb la segona dona del president, Carmen Ballester, aferrissada militant d’EC).

Després, el desgavell s’imposaria a Barcelona. Els activistes anarquistes terroritzarien tothom qui considerés no revolucionari, es venjarien dels membres d’EC que en el seu dia imposaven el control de les forces d’ordre públic a la ciutat, i tot això sota la mirada impàvida de Lluis Companys. Al final, el Dr. Dencàs es trobaria amb la família amenaçada i amb moviments controlats, i l’1 d’agost de 1936 va marxar novament a l’exili en el primer vaixell que va poder agafar, el qual es dirigia a Italià tot carregat de fugitius de dretes. El van reconèixer i fou denunciat i empresonat a Itàlia. Gràcies a la pressió de la Generalitat i de l’advocat Henri Torres, que uns anys abans havia defensat el president Francesc Macià, va aconseguir ser extradit cap a França.

Després de treballar en algun laboratori, va marxar al seu destí final, Tànger, on, gràcies a la seva activitat mèdica, va fundar un hospital i va aconseguir una bona situació econòmica. Morí en aquesta ciutat africana el febrer de 1966.