FORMA PART DEL PROJECTE!

Trobem les arrels.

Recuperem la Memòria Nacional.

Mantenim l’orgull dels qui lluiten per la llibertat.

Col·labora amb Reeixida i et mantindrem informat de tots els nostres projectes.

Josep Armengou Feliu
Berga, 18/10/1910–21/01/1976

Josep Armengou Feliu

N

ascut a Berga el 18 d’octubre de 1910, va estudiar al Col·legi Rosal dels Germans de les Escoles Cristianes. De jove va treballar a la sastreria que els seus pares tenien al carrer Major. S’introduí en el món de la música gràcies al veïnatge amb Mn. Marià Miró i al piano que li va regalar el seu pare.

Amb només catorze anys, va col·locar una bandera catalana al cim d’Estela, en plena Dictadura de Primo de Rivera. A fi de perfeccionar l’ofici de sastre, va viure dues temporades a Barcelona (anys 1926 i 1931), on va treballar a l’obrador de Josep Casals. Aquest, el 1933, va signar, juntament amb Ramon Arrufat, el llibre Catalunya, poble dissortat. Els dos personatges, Casals i Arrufat, eren activistes d’Estat Català i pertanyien a la lògia maçònica de l’Ateneu Humanitat.

Armengou va estudiar música i es va especialitzar en harmonia, contrapunt i composició. Als divuit anys va ser director i pianista del quartet Bergium.

Va ser membre de la Congregació Mariana de Berga, que posteriorment es va unir a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Va ingressar amb vint anys al seminari de Solsona.

Durant l’esclat colpista del 1936, va haver de fugir per a evitar les persecucions de milicians de la FAI. Va passar a la zona franquista, on el 1937 va ser ordenat capellà a Logronyo, i fou destinat primer al País Basc i després al front de Terol com a capellà castrense.

Al final de la guerra va ser capellà de Palà de Torroella (Navàs, Bages), on va coincidir amb Mn. Casteràs quan aquest era capellà de la Coromina. Gràcies a ell va conèixer un sastre de la Coromina que el va relacionar amb Ramon Arrufat, amb qui mantingué una llarga amistat i col·laboració.

Després es va traslladar a Solsona com a organista, mestre de capella de la Mare de Déu del Claustre i director espiritual del seminari, on va travar una estreta amistat amb el Dr. Pont i Gol, el qual li féu classes d’història de Catalunya.

Finalment va poder exercir a Berga com a mestre de capella i, arran de la defunció del titular, guanyà les oposicions d’organista a la parròquia de Santa Eulàlia. Després va dirigir l’Orfeó Berguedà, la Coral Unió Berguedana i l’Escolania de la Mare de Déu de Queralt.

Al final dels anys cinquanta va organitzar, juntament amb l’advocat Josep M. Puig, classes de llengua i literatura catalanes i de nocions d’història de Catalunya en dependències del Centre d’Acció Social Catòlica. Paral·lelament, Mn. Ballarín fou destinat al Santuari de Queralt, on era visitat per membres destacats de Crist i Catalunya, que aviat es relacionaren també amb Mn. Armengou.

Armengou i Arrufat mantingueren la relació —tots dos es relacionaven amb joves nacionalistes actius—, a Barcelona i després a Berga, on en alguna de les converses coincidí Antoní Massaguer.

Va publicar diverses obres d’àmbit local, a més de col·laborar en revistes com ara Canigó, Oriflama, Presència o Queralt. Va aplegar els seus articles en el volum Escrits de temps incerts (1965). Anys abans, però, havia escrit Justificació de Catalunya, editada i distribuïda clandestinament en ciclostil el 1958 per Joan Ballester i Santiago Albertí, i reeditada el 1980 dins el circuit comercial.

També va publicar El silenci de Catalunya (1970), resposta a una sèrie d’articles del filòsof espanyol Julián Marías publicats a El Noticiero Universal, editat pel Secretariat d’Informació del Consell Nacional Català a Perpinyà, i Nacionalisme català. Idees i pensaments de mossèn Armengou, editat per ÈPOCA el 1979, i en una segona edició a Andorra el 1985. La propietat intel·lectual d’aquesta darrera obra la va donar tres mesos abans de morir a Antoní Massaguer i Carme Calderer.

El 21 de gener de 1976 va morir a la seva vila natal. Diversos membres de la Casa van ser presents a l’enterrament i van participar activament en la cerimònia. Martínez Vendrell, però, no hi va assistir per qüestions de seguretat.

Poc després, se li va organitzar un homenatge al Casino Berguedà, que la Guàrdia Civil va intentar avortar amb el segrest durant unes hores de la documentació de tots els assistents i amb la detenció d’alguns. En reconeixença de la seva trajectòria, l’any 1994 es va col·locar una placa dedicada a la seva memòria a la façana de l’església de Sant Joan de Berga.