FORMA PART DEL PROJECTE!

Trobem les arrels.

Recuperem la Memòria Nacional.

Mantenim l’orgull dels qui lluiten per la llibertat.

Col·labora amb Reeixida i et mantindrem informat de tots els nostres projectes.

Antoni "Ton" Ribas i Sala
L'Hospitalet, 1932 - 2017

Antoni

T

on Ribas es va iniciar en l’excursionisme de ben jove, en el grup de Minyons de Muntanya-Boy Scouts de Catalunya (Federació de l’Escoltisme de Catalunya), que tenien la central a Barcelona i a la seva ciutat.

La seva habilitat amb les mans el va convertir en un bon dibuixant i li va permetre treballar a la Farga de l’Hospitalet com a obrer metal·lúrgic o com a modelista de fusta, una responsabilitat que es va veure obligat a agafar després de la mort del seu pare. Ribas vivia amb la seva mare en un carrer del centre històric. La major part dels caps de setmana els dedicava a anar a la muntanya, on feia excursions. De fet, a començaments dels anys 60, va ser el primer a introduir la publicació Cavall Fort entre els joves de l'Hospitalet.

L’11 de setembre de 1964, l’any en el qual es complien 250 anys de la desfeta de Barcelona del 1714, Ribas va participar en una comissió per a recuperar els actes de la Diada a l’entorn de l’estàtua de Rafel Casanova. Aquest impuls va acabar amb la seva detenció i la d’altres companys per part de la policia espanyola. Ribas, doncs, va ser un dels recuperadors de la Diada, que no se celebrava des de la victòria de Franco.

L'activista també va formar part d'un grup d’acció autodenominat Almogàvers, configurat per a promoure, per exemple, el retorn de l'exiliat abat Escarré, el nomenament de bisbes autòctons per a les diòcesis catalanes i la dimissió del bisbe espanyol de Barcelona, Marcelo González. Entre els actes més destacats d'aquest nucli humil, hi va haver el del segrest de la Verge de Núria, el 7 de juliol de 1967, quan havia de ser coronada pel règim franquista. Ribas va ser l’organitzador de la primera part de l'operació, fent equip amb en Xavier Margaís. Tots dos, després de dormir entre la capella i l’Hotel de la Vall de Núria, passaren a l’acció i furtaren aquesta representació religiosa, que va ser retornada al cap de quatre anys i mig a través de l’historiador Josep Benet.

El 1971 Ribas s’incorporà al Front Nacional de Catalunya, concretament a l’equip que obria els passos clandestins de la frontera amb França. Gràcies a les seves condicions personals i al seu gran coneixement de la muntanya, esdevingué el principal passador del grup, bo i fent gairebé tots els passos amb Robert Surroca.

El mateix any, per a commemorar l’Onze de Setembre, es va convocar una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Aquell mateix dia es va organitzar un escamot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Robert Surroca, Anna Esmerats i en Ton Ribas. Tots ells van llogar una habitació al primer pis de l'hotel Duval, ubicat entre el carrer de Trafalgar i l'Arc del Triomf. Va ser en aquest immoble, concretament al balcó, on van instal·lar un amplificador potent i un altaveu que feia sonar l'himne d'Els Segadors amb un comunicat reivindicatiu de l'FNC, el qual es va activar quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre. D'aquesta manera es concedia el temps just perquè la darrera persona encarregada de vigilar pogués marxar sense perill. Aquest últim vigilant era en Ton Ribas. De fet, l’himne i el missatge polític es van sentir fins a dues vegades, un fet que va causar molta expectació al carrer. El trànsit es va col·lapsar, cosa que provocà que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, a més dels policies d'incògnit comandats per David Peña ―cap de la Brigada Político-Social de Barcelona―, es posessin nerviosos fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell, després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel.

L'acció va culminar amb un èxit que va insuflar moral a la població, ja que per primera vegada després de la guerra es va sentir l’himne nacional de Catalunya en públic. L’endemà d'aquesta acció va sortir la notícia a les portades dels diaris francesos.

Ton Ribas era home de confiança d’en Jaume Martínez Vendrell, i s’encarregà de cercar alumnes que després acabarien a l’entorn de l’Exèrcit Popular Català (ÈPOCA), a qui seguí ben de prop. Els va ensinistrar per les rutes que havien traçat arreu del país, i va fer amb tots ells pràctiques d’armament que servien com a formació.

Durant els últims anys d’ÈPOCA passen per la frontera els antics membres de joves de l'FNC que s’havien unit a l’organització: Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, qui, després d’haver estat detinguts l’any 1977 i posteriorment amnistiats, van ser posats altre cop en ordre de recerca per part del ministre espanyol Rodolfo Martín Villa. Àlvar Valls, que es va exiliar llavors acompanyat per Ton Ribas, s’ha quedat a Andorra fins a dia d'avui i, en declaracions a El Temps, recorda Ribas com «un home d’acció i un patriota de primer ordre». Anys més tard es tornaria a repetir l’operació amb el membre d’ÈPOCA Aleix Renyé, que va ser assistit perquè arribés a la Catalunya Nord.

Després de la fusió entre els militants que quedaven d’ÈPOCA i la creació de Terra Lliure, Ribas fou membre actiu del nucli sorgit d'aquesta unió. Durant anys va ser seguit per la policia espanyola i el 28 de febrer de 1986 va ser detingut a l’Hospitalet de Llobregat. Se l’acusà de possessió d’armes i d’haver participat en accions armades contra la Guàrdia Civil i diversos jutjats fins a l’any 1984, tot i que no se’n tenia cap altra prova que les seves declaracions, extretes sota tortures.

El judici s'anava a realitzar el novembre del 1986, però no es va poder celebrar perquè Ribas era a l’hospital a causa dels glaucomes que patia als dos ulls, motiu pel qual el van operar a la presó en unes condicions més que qüestionables. Finalment, el febrer del 1987, Ribas va ser condemnat a tres anys i nou mesos. L’octubre del 1987 va passar de la presó de Carabanchel a la de Lleida II, d’on va sortir la primavera del 1988. Davant del jutge va declarar: «Jo feia el que em manaven. Ja li he dit abans que jo faré el que sigui necessari per Catalunya».