FORMA PART DEL PROJECTE!

Trobem les arrels.

Recuperem la Memòria Nacional.

Mantenim l’orgull dels qui lluiten per la llibertat.

Col·labora amb Reeixida i et mantindrem informat de tots els nostres projectes.

Any 2020
La Comissió 80 anys del FNC #80anysFNC

E

l dia 04/05/1940, un mes abans de l’ocupació de París per la Wehrmacht, un grup d’independentistes catalans, decidiren que tot i l’adversitat de la situació militar, que només la lluita podria portar-los a la victòria.

Per aquest motiu, en record i a la memòria de tots aquests herois, des de la Fundació Reeixida hem decidit posant-se al servei d'aquesta commemoració tant necessària.

Aquesta actuació de recuperació de la memòria nacional, s’havia pensat fer junt amb tot un seguit d’actes per donar a conèixer aquell grup de patriotes que s’organitzaren per l’alliberament de Catalunya... Però el maleït COvid no ens ho ha permès.

Aquests membres del FNC, que col·laboraren amb la resistència europea en la lluita contra el nazifeixisme durant la Segona Guerra Mundial, i posteriorment amb la seva activitat política en la defensa del poble català durant 50 anys, fins la seva integració a ERC el 1990, han de ser recordats.  

Reeixida col·labora i organitza el 80è aniversari de la creació del Front Nacional de Catalunya(FNC)

Des de 1940 a París

El 04/5/1940 es fundà a París, al número 39, de la rue Marois, l’organització patriòtica resistent que dos anys després s’anomenà Front Nacional de Catalunya FNC.

Els sotasignats, antics militants, perseguits, i empresonats per la seva militància al FNC, junt amb amics i estudiosos de la trajectòria del FNC, han cregut convenient fer un seguit d’actes per difondre la trajectòria de l’organització que, agafant el relleu a Estat Català (EC) i Nosaltres Sols! (NS!), inicià les primeres accions de resistència en el període (1939-1947). També la seva col•laboració amb els governs francès, britànic, polonès i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, que va permetre que unes 800 persones, militars, jueus, pilots d’aviació, poguessin fugir de l’Europa ocupada. 

Fins a Catalunya, l'any 1990

Al llarg dels anys, el FNC va mantenir viu l’esperit patriòtic de lluita contra la dictadura.

El FNC fou el tronc de l’arbre del qual nasqueren les organitzacions de l’esquerra independentista: Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), PSAN-p, Independentistes dels Països Catalans (IPC), Comitès Solidaritat Patriotes Catalans (CSPC), Moviment Defensa de la Terra (MDT), que amb el seu combat han permès la persistència de la nació.

El llarg camí de l’independentisme fins a l’octubre de 2017, és el resultat de la continuïtat del fil conductor dels que no es rendiren el 1939, fins els defensors de les urnes del primer d’octubre de 2017, l’esforç d’uns i altres ens ha permès avançar en el procés d’alliberament nacional i social, en el camí de l’exercici del dret a l’autodeterminació de la nació completa.

Enllaç a l'entrevista que ens van fer al Vull una resposta, per explicar els 80 anys del FNC
Enllaç a l'entrevista que ens van fer al Vull una resposta, per explicar els 80 anys del FNC
Notícies relacionades amb aquest projecte
Reeixida col·laborarà en el 80è aniversari de la creació del Front Nacional de Catalunya FNC, formant part de la Comissió organitzadora
14/04/2020

Reeixida col·laborarà en el 80è aniversari de la creació del Front Nacional de Catalunya FNC, formant part de la Comissió organitzadora

El 04/5/1940 es fundà a París, al número 39, de la rue Marois, l’organització patriòtica resistent que dos anys després s’anomenà Front Nacional de Catalunya FNC.
 

Els sotasignats, antics militants, perseguits, i empresonats per la seva militància al FNC, junt amb amics i estudiosos de la trajectòria del FNC, han cregut convenient fer un seguit d’actes per difondre la trajectòria de l’organització que, agafant el relleu a Estat Català (EC) i Nosaltres Sols! (NS!), inicià les primeres accions de resistència en el període (1939-1947). També la seva col•laboració amb els governs francès, britànic, polonès i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, que va permetre que unes 800 persones, militars, jueus, pilots d’aviació, poguessin fugir de l’Europa ocupada. Al llarg dels anys, el FNC va mantenir viu l’esperit patriòtic de lluita contra la dictadura.
 

El FNC fou el tronc de l’arbre del qual nasqueren les organitzacions de l’esquerra independentista: Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), PSAN-p, Independentistes dels Països Catalans (IPC), Comitès Solidaritat Patriotes Catalans (CSPC), Moviment Defensa de la Terra (MDT), que amb el seu combat han permès la persistència de la nació.
 

El llarg camí de l’independentisme fins a l’octubre de 2017, és el resultat de la continuïtat del fil conductor dels que no es rendiren el 1939, fins els defensors de les urnes del primer d’octubre de 2017, l’esforç d’uns i altres ens ha permès avançar en el procés d’alliberament nacional i social, en el camí de l’exercici del dret a l’autodeterminació de la nació completa.
 

Visca la Terra !
Països Catalans, 14 d’abril de 2020

Avui fa 80 anys es creava a París l’“Organització” que esdevindria Front Nacional de Catalunya
04/05/2020

Avui fa 80 anys es creava a París l’“Organització” que esdevindria Front Nacional de Catalunya

Avui 4 de maig, la Comissió 80 anys del FNC de la que Reeixida forma part , havia pensat fer tot un seguit d’actes per donar a conèixer aquell grup de patriotes que s’organitzaren per l’alliberament de Catalunya, i que  col·laboraren amb la resistència europea en la lluita contra el nazifeixisme durant la Segona Guerra Mundial, i posteriorment amb la seva activitat política de primera línia, en la defensa del poble català durant 50 anys, fins la seva integració a ERC el 1990. 

La situació de confinament i immobilitat, ens ha impossibilitat, tal i com havíem pensat, de fer cap acte públic de reconeixement a aquell grup de catalans que un mes abans de l’ocupació de París per la Wehrmacht, decidiren que tot i l’adversitat de la situació militar, que només la lluita podria portar la victòria.

Serveixi aquesta breu nota, com a record del seu sacrifici en la defensa dels interessos dels sectors populars i del dret a l’autodeterminació de la nació.

Per a més informació sobre els esdeveniments, els seus integrants i la seva història hem preparat la següent web:

www.fnc.cat/

 

 

Magnífic article publicat a la Mira per Francesc Canosa, sobre el vuitentanari del Front Nacional de Catalunya
24/07/2020

Magnífic article publicat a la Mira per Francesc Canosa, sobre el vuitentanari del Front Nacional de Catalunya

Des de fa més de 6 mesos que des de Reeixida preparàvem aquesta commemoració.

 

Gràcies al nostre arxiu, i la documentació que ens han cedit Robert Surroca Tallaferro i Albert Roqué Fíguls, les apreciacions dels historiadors Fermí Rubiralta i Agustí Barrera, i la correcció d'Àlvar Valls, s'ha pogut reescriure la història del FNC, i d'ella en Franesc Canosa, per a la Mira n'ha fet un article espectacular, aquí el teniu.

 

Front Nacional de Catalunya: la taula on es cuina el futur independentista

El 4 de maig de 1940 neix el primer moviment polític de lluita contra el franquisme reestructurat des de la guerra. L’FNC combat per una Catalunya i Europa lliures i empega el trencadís del separatisme. El fil arriba fins a l’independentisme del s. XXI

El rellotger compta els segons. A la seva rellotgeria del 120 del Boulevard Haussmann. Al seu domicili del 39 de la Rue Marois. Compta els segons, els minuts, les hores, el que faci falta. Ho fa des de 1922. Des de París. Des del seu exili obligadament avantguardista. Per la rellotgeria i el pis hi han circulat, d’una manera o una altra, física, mental, parlada, sentida, tots els exiliats catalans de tots els exilis fins al gran exili. Per això, el 4 de maig de 1940, passa una cosa que no coneixerà segons, minuts, hores. A casa del rellotger Joan Masot Rodamilans neix “l’organització”. Ningú sap encara què és. Però quan l’home que compta els segons obre la porta de casa el rellotge comença a córrer. Assenyala un nou temps: neix el futur. Toc-toc.

El sopar es fa davant una vaixella ideològica trencada. Davant d’una Catalunya esmicolada convertida en una taula salvavides. Davant dels comensals d’un independentisme català esquarterat. En un costat, Nosaltres Sols!: Joan Masot, Daniel Cardona Civit i Jaume Martínez Vendrell. A l’altre costat, Estat Català: Antoni Andreu Abelló, Marcel·lí Perelló Domingo i Joan Cornudella Barberà. Gana. Ganivets. Mossades. Cuina tradicional. Receptes autòctones. El xup-xup que mai falla: el trinxat, el filetejat, l’esberlat, el trencadís català. L’independentisme, nacionalisme, separatisme català desconstruït. Els que creuen que el segle XX és el segle de la nova cuina del volta i volta: de les nacions a estats. I venim d’un primer ou: la Unió Catalanista (1891). Ou fecundat i després trencat en mil bocins que fan néixer nous ous: partits, associacions, organitzacions, moviments, grupuscles... Desenes de pollastres polítics. D’allà tornem a engendrar el gran ou que ens porta avui a taula: Estat Català (1922). El nom és el missatge: la Catalunya estat. Al retrovisor el separatisme irlandès. Al futur els dies en què a Europa ja se senten les plaques tectòniques de les masses que ho volen tot, que creuen que tot és possible. Veient la Catalunya que sempre espera pujar a la primera divisió de l’alliberament nacional. L’Estat Català, nova recepta del temps, cuinada, fundada, entre d’altres, pel Francesc Macià mitològic passat per l’accelerador de partícules dels nous temps transvestits —de coronel a l’hiperlíder insurreccional del poble català lliure—, i per Daniel Cardona, etern separatista del primer ou de la Unió Catalanista de la gènesi eterna d’alliberament nacional. I l’ou rebenta el 1931. I tots tacats, empastifats, confonent les llànties amb medalles. Un nou independentisme coitus interruptus.

El naixement l’abril de 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit de les noves masses catalanes, en què Estat Català és una part de la cova i vol empeltar el seu independentisme, i en què Macià alça la cresta del lideratge real sempre esperat, fa que Estat Català també rebenti. Daniel Cardona i els seus diuen no i funden Nosaltres Sols! No a ERC, no a Macià, no a la Catalunya autònoma que no té gust de res. I el futur més immediat de la gastronomia independentista serà que tant Estat Català com Nosaltres Sols! oferiran als clients escissions i més escissions a partir dels dos ous: partits, partidets, organitzacions, organitzacionetes, moviments, movimentets, trossos, bocins, molles... Plats trencats. Fins a la gran trencadissa total. Fins al plat final. El plat únic, t’agradi o no t’agradi, te’l fotràs: 1936-1939.

No és l’independentisme català. No és des d’Estat Català, a Nosaltres Sols! (i al mig, totes les microorganitzacions separatistes naixent i morint), passant per partits polítics amb veu al Parlament i al Govern, com Acció Catalana o Unió Democràtica de Catalunya, que són netament independentistes, i la part de l’hegemònica durant la República ERC, que també ho és, o fins i tot les minories del PSUC o la CNT que poguessin creure en una Catalunya lliure. No. És tot Catalunya, tots els catalans, que queden atrapats. Entre uns i altres. Entre el roig letal i el negre letal. Entre els que volen fer una revolució (la seva) abans de la guerra, el 1936, assassinant, robant, amenaçant, substituint, destruint, i els que el 1939 fan el mateix però durant quaranta anys. Catalunya queda físicament i espiritualment esbocinada, evaporada. Es creu que el 1939 ja no hi ha ningú a la taula de la vaixella trencada. Per això, el sopar del 4 de maig de 1940. Es cuina la pega.

La cocció es fa durant mesos. A la Catalunya interior i a la Catalunya exterior. A casa i a l’exili. A les cases de la Catalunya búnquer tancada de porticons endins i a les cases de tots els exiliats a París, Perpinyà. Als repetits sopars de la taula sempre parada de Masot. Des del gener de 1939, sense saber-ho, s’està preparant aquest sopar. Les tendres molles sense pa: des de tots els sectors d’Estat Català, de Nosaltres Sols!, de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, el Bloc Escolar Nacionalista... Els trossos juvenils de l’independentisme busquen senyals de vida a la Catalunya endins i a la Catalunya enfora (com també ho fan, especialment, els d’Unió Democràtica, Acció Catalana o ERC). Són els bocins més joves, als quals ha desaparegut el futur davant dels ulls, els que busquen un demà. Catalunya any zero. El país nadó. El nou ou del sopar del 4 de maig de 1940 es cova des del 26 de gener de 1939, quan les tropes franquistes entren a Barcelona. El nou ou es belluga, s’esberla, s’obre i crida: Ningú ha mort! Som generacionalment immortals. Aquí som, aquí serem. La taula parisenca és una invocació de l’esperit etern de Catalunya i dels catalans, en què Masot, Cardona, Martínez Vendrell, Cornudella, Andreu i Perelló han de fer de mèdiums. No és fàcil. Però només asseure’ls a taula és un miracle. Vegem el menú que paren totes les parts.

Primer plat: senyors, fa vuit mesos que ha començat la Segona Guerra Mundial. Diguem-ho clar: aquest conflicte és, per a nosaltres, una continuació de la Guerra Vil-Civil que hem viscut i batallat. Per tant, aquesta guerra planetària és un present continu i s’ha d’estar al costat dels aliats, contra el feixisme, contra qualsevol totalitarisme, perquè quan ells guanyin, en nom de la llibertat, si nosaltres estem amb ells, ajudant-los, combatent, després afavoriran una nació sense estat com Catalunya que vol i lluita per la llibertat. La mateixa llibertat. Tots causa comuna. Tots soldats de la llibertat. Internacionalitzar el cas català. Estar al costat bo i lluminós de la història. Catalunya és Europa. Europa és llibertat. Presents.

Segon plat: estem enfonsats, trencats, destrossats, escampats, aïllats, substituïts, manipulats, alterats... Tot el que vulgueu. No som i som. Catalunya s’ha de tornar a empegar. Cal un front patriòtic per a tots (gent de partits, associacions, moviments...). Tots. Tots hi seran benvinguts. Els que vulguin una Catalunya lliure, una Catalunya que tingui dret a decidir el seu futur. El passat és la desunió; el demà, la unió. El rellotge marca les hores: els catalans s’han d’unir en una única lluita. Tots hi caben. Resistència a Catalunya i alliberar Europa. Cal combatre dins i fora. Cal enfrontar-se a l’ocupació franquista i a l’ocupació nazi. Les veus i les accions catalanes han de ser estereofòniques. S’han de sentir i veure a Catalunya i al món. Catalunya i la seva lluita per tots els mitjans ha de ser arreu. Unió en la diversitat física i espiritual.

El Front Nacional de Catalunya és el primer moviment polític de lluita, combat, resistència, contra el franquisme, reestructurat, renascut, ressuscitat des de l’enfonsament de 1939

Gran article a El PuntAvui parlant dels 80 anys del FNC, que hem organitzat des de Reeixida, junt amb la Comissió 80 anys del FNC
04/05/2020

Gran article a El PuntAvui parlant dels 80 anys del FNC, que hem organitzat des de Reeixida, junt amb la Comissió 80 anys del FNC

L'article, de Clara Ribas, per a el Punt Avui es titula "LA LLUITA INDEPENDENTISTA, La resistència catalana".

El podeu llegir aquí sota o directmant clicant aquí

LA LLUITA INDEPENDENTISTA

La resistència catalana

 Es compleixen 80 anys de la fundació del Front Nacional de Catalunya, el partit que va unir l’oposició independentista antifranquista

 La comissió dels 80 anys vol recordar la lluita, tant a l’exterior com a l’interior, d’aquella formació

El 4 de maig del 1940 es va fundar a París, al número 39 de la rue Marois, l’organització que dos anys després va esdevenir el Front Nacional de Catalunya (FNC). Els seus fundadors es proposaven construir una oposició antifranquista i comptaven que les tropes aliades ajudarien la resistència catalana a posar fi al govern espanyol. Políticament, es volia crear també un partit unificador independentista tant dins com fora de Catalunya. Entre els fundadors, hi havia noms de tots els àmbits independentistes: Jaume Martínez Vendrell, Daniel Cardona i Joan Massot, del sector de l’antic Nosaltres Sols!; Joan Cornudella i Barberà i Antoni Andreu i Abelló, de la directiva d’Estat Català; Manuel Cruells i Pifarré, de les Joventuts d’Estat Català; Marcel·lí Perelló i Domingo, del sector de l’antic Partit Nacionalista Català, i Enric Pagès i Montagut, Francesc Espriu i Joan Fortuny, del sector de l’antiga Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Tenien militants dels partits nacionalistes, antics mossos d’esquadra i policies de la Generalitat de Catalunya. També hi van aplegar antics militants d’ERC i d’Acció Catalana, gairebé inexistents a l’interior.

Quan es compleixen 80 anys d’aquell acte, antics militants, perseguits i empresonats per la militància al FNC, a més d’amics i estudiosos de la trajectòria del Front, impulsen una comissió del 80è aniversari del Front Nacional amb diversos actes per difondre la trajectòria de l’organització que, agafant el relleu a Estat Català (EC) i Nosaltres Sols! (NS!), va fer les primeres accions de resistència en el postfranquisme.

Segons Oriol Falguera, membre de la comissió dels 80 anys del Front Nacional, també es vol donar testimoni de la col·laboració del Front Nacional de Catalunya amb els governs francès, britànic, polonès i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, que va permetre que unes 800 persones, militars, jueus i pilots d’aviació, poguessin fugir de l’Europa ocupada. Se’n pot trobar constància al web www.fnc.cat .

El FNC va ser l’origen de les organitzacions de l’Esquerra Independentista (EI), Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), PSANp, Independentistes dels Països Catalans (IPC), Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que amb el seu combat han permès la persistència de la nació.

“El llarg camí de l’independentisme fins a l’octubre del 2017 és el resultat –afirma el Manifest en el vuitantenari de la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC). De la sembra a la collita– de la continuïtat del fil conductor dels que no es rendiren el 1939 fins als defensors de les urnes del primer d’octubre del 2017, l’esforç d’uns i altres ens ha permès avançar en el procés d’alliberament nacional i social, en el camí de l’exercici del dret a l’autodeterminació de la nació completa”.

“El Front era un moviment de resistència davant l’ocupació de les tropes franquistes, a l’estil d’altres moviments contemporanis a la resta del món davant la invasió dels règims totalitaris contra els quals combatien. Es lluitava per la llibertat de Catalunya, entesa com a unitat històrica que va cap a la plenitud del procés, cap a la independència, per la dignitat de l’home, i també un model de societat avançada”, continua el manifest.

Inicialment, els signants de l’acord de col·laboració que a partir del 4 de maig va donar lloc al Front van ser el sector cornudellista d’Estat Català (EC) i el grup Nosaltres Sols!, que entre el juny del 1936 i el gener del 1937 havia format part també del tronc comú d’EC reunificat per Dencàs. A aquests, aviat s’hi van afegir militants independents, de l’altre sector d’EC i d’altres formacions com ERC, Acció Catalana i la CNT. Seguint l’estratègia “irlandesa”, dins Estat Català l’acció política es complementava amb la lluita armada. L’any 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera, el grup anomenat Bandera Negra va tirar endavant el que es va conèixer com el Complot de Garraf, l’atemptat per executar el rei d’Espanya, Alfons XIII. Entre moltes de les accions de resistència i reivindicació del FNC, destaca la de la nit del 10 a l’11 de setembre del 1944, quan els voluntaris Joan Grau, Joan Josep Ferrer i Ferran Marull van penjar una gran bandera catalana al cable del telefèric de Montjuïc. La premsa falangista la va convertir en una estelada. Al llarg dels anys, el FNC va mantenir l’esperit de lluita contra la dictadura. El 1990 va decidir integrar-se a ERC.

Reeixida i la Comissió dels 80 anys del FNC a Sàpiens
08/05/2020

Reeixida i la Comissió dels 80 anys del FNC a Sàpiens

La revista d'història Sapiens fa referència a la nostra tasca, podeu llegir aquí sota l'article "Vuitanta anys de la creació del Front Nacional de Catalunay", o bé clicant aquí.

Vuitanta anys de la creació del Front Nacional de Catalunya

El 4 de maig de 1940, un grup d'independentistes es reunia a París per crear un moviment patriòtic de resistència davant l'ocupació de les tropes franquistes. Tota la informació sobre aquesta organització la podeu trobar al web fnc.cat

París, 4 de maig de 1940, un mes abans que la Wehrmacht ocupés París Un grup d’independentistes es reuneix al número 39 de la rue Le Marois, la casa del rellotger Joan Masot Rodamilans el seu objectiu és :crear un moviment de resistència, es considera que la lluita contra el nazifeixisme continua a l’escenari europeu, i que els catalans hi han de participar al costat dels aliats, per tenir veu i vot després de la derrota de les forces de l’Eix.

A més de l'amfitrió, hi són presents altres membres de l'independentisme català: Antoni Andreu Abelló, Marcel·lí Perelló Domingo i Joan Cornudella Barberà, d'Estat Català, el partit fundat per Macià el 1922, i Daniel Cardona Civit i Jaume Martínez Vendrell, de Nosaltres Sols!, organització a la qual pertany Masot. Era el naixement del que van anomenar L'Organització, l'embrió del que dos anys més tard es convertiria en el Front Nacional de Catalunya (FNC).

Col·laboració amb les forces aliades en la Segona Guerra Mundial
Durant la Segona Guerra Mundial, l'FNC va col·laborar amb els serveis secrets dels aliats i amb els governs francès, britànic, polonès i nord-americà, per la qual cosa van ser reconeguts i guardonats per aquests governs per la seva lluita contra el feixisme. Gràcies a aquesta col·laboració, entre sis-centes i vuit-centes persones van poder fugir de l'Europa ocupada: militars, britànics, polonesos, belgues, jueus, aviadors abatuts sobre territori francès.

L'FNC va ser una organització molt activa en la postguerra. Les seves accions en van incloure algunes d'espectaculars com la de l'11 de setembre de 1944, quan van penjar una Senyera de 8 metres d'amplada d'un cable del telefèric del port de Barcelona. El dia de Sant Jordi del 1945 van editar la revista Per Catalunya, amb una tirada de 5.000 exemplars, amb la voluntat de ser "l'expressió de la Catalunya combatent i poder omplir, fins on es pugui, la voluntat, el buit que hi ha d'expressió i d'informació reflexadora de la nostra actitud". L'11 de setembre d'aquell mateix any, a Barcelona, membres del Front van repartir fulls de mà en els quals s’honoraven els herois de 1714 i es posaven a la picota Felip V i Francisco Franco.

El 9 de febrer del 1946, la secció militar del FNC va col·locar una càrrega explosiva al local del Sindicato Español Universitario (SEU) de la Universitat de Barcelona. Aquesta secció militar va caure el juny de 1946, després de la detenció de catorze membres de l'FNC. Tots van ser torturats.

El 1947, l'FNC va decidir convertir-se en un partit polític. S'engegava una nova etapa de lluita, durant la qual es van mantenir contactes amb les delegacions catalanes a l'estranger i es van estrènyer els vincles amb Josep Tarradellas, una relació que es va mantenir fins al restabliment de la Generalitat, l'octubre de 1977. En les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, l'FNC hi participà dins del Pacte Democràtic per Catalunya, però no va aconseguir representació institucional.

La lluita va continuar durant la Transició, i l'FNC va participar en les campanyes de solidaritat contra els independentistes detinguts durant els anys vuitanta. Finalment, el 1990, el Front es va integrar en Esquerra Republicana de Catalunya. Acabaven així cinquanta anys de lluita per la llibertat de Catalunya, cinquanta anys d'història que us convidem a llegir al web de l'FNC. Hi podeu trobar des dels diferents períodes de la història d'aquesta organització fins als seus principals protagonistes i el manifest que han elaborat amb motiu d'aquest vuitantè aniversari exmilitants de l'FNC.

En Quico Sallès parla de l'espia i membre del FNC, Jaume Ribas, a Catalunya Ràdio
15/09/2020

En Quico Sallès parla de l'espia i membre del FNC, Jaume Ribas, a Catalunya Ràdio

Espies bons i dolents, i Sherlock Holmes a Barcelona! "Les històries del Quico Sallés":

El periodista Quico Sallés repassa alguns casos d'espionatge a Espanya, d'ara i de fa temps. El cas Kitchen, de màxima actualitat. Però també l'intent d'assassinat del líder independentista canari Antonio de León Cubillo els anys 70 del segle passat. I la història del doble agent català Jaume Ribas Surinyach, que va treballar per als serveis secrets britànics durant la Segona Guerra Mundial. I acaba parlant d'una història, publicada en còmic, sobre les investigacions de Sherlock Holmes a Barcelona, durant l'època de l'atemptat al Liceu, el segle XIX.

En Carod Rovira escriu sobre els 80 anys del FNC a la República
08/05/2020

En Carod Rovira escriu sobre els 80 anys del FNC a la República

Carod Rovira firma aquest article titulat FNC, fa 80 anys on s'explica la trajectoria del Front Nacional de Catalunya.

Podeu llegir aquí sota l'article o bé clicant aquí

Al domicili de París del rellotger Joan Masot i Rodamilans, va néixer el 4 de maig de 1940 el Front Nacional de Catalunya

En ple conflicte bèl·lic mundial, la gent del Front col·laborà amb els serveis secrets de països aliats

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Era el 4 de maig del 1940. Feia tan sols vuit mesos que havia començat la Segona Guerra Mun­dial i fal­ta­ven només sis set­ma­nes perquè les botes dels sol­dats de la Wer­macht res­so­nes­sin amb alti­vesa pels car­rers del París ocu­pat. En aquesta ciu­tat, al número 39 del car­rer Marois, un grup de patri­o­tes d’un país que aca­bava de per­dre una guerra es van reu­nir per fer front a la dic­ta­dura que asso­lava la seva pàtria i ima­gi­nar-se un futur en lli­ber­tat. Al domi­cili par­ti­cu­lar del rellot­ger Joan Masot i Roda­mi­lans, un català que a prin­ci­pis dels anys vint s’havia esta­blert a la capi­tal fran­cesa, va néixer l’Orga­nit­zació, com es va conèixer aquell grup de resis­tents, tot i que, dos anys després, a pro­posta de J. Cor­nu­de­lla, ja es deia Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya. El nucli ini­cial estava inte­grat per Cor­nu­de­lla, Antoni Andreu Abelló, Manuel Cru­ells i Mar­cel·lí Perelló, pro­ce­dents d’Estat Català, i per Jaume Martínez Ven­drell, Daniel Car­dona i Enric Pagès, de Nosal­tres Sols! La neces­si­tat d’aple­gar patri­o­tes de tra­di­ci­ons polítiques dife­rents, a l’entorn de l’objec­tiu únic d’una Cata­lu­nya inde­pen­dent, sumà mili­tants ori­gi­na­ris d’ERC, el POUM, ACR, la CNT i l’FNEC, entre d’altres. La branca política de l’orga­nit­zació era coman­dada per Joan Cor­nu­de­lla i Manuel Cru­ells, men­tre que J. Martínez Ven­drell en diri­gia la mili­tar, en una estruc­tura que feia pen­sar en el model irlandès de resistència naci­o­nal: Sinn Féin i IRA. En ple con­flicte bèl·lic mun­dial, la gent del Front col·laborà amb els ser­veis secrets de països ali­ats com França i la Gran Bre­ta­nya, als quals pas­sava infor­mació d’interès mili­tar i por­tu­ari de l’inte­rior de l’Estat espa­nyol, i també amb el govern polonès a l’exili, cre­ant xar­xes d’evasió de per­se­guits pel nazisme o de pilots aba­tuts a França per l’ene­mic, acci­ons que van merèixer el reco­nei­xe­ment dels governs democràtics, que en van con­de­co­rar alguns mili­tants. Però l’espe­rança que aque­lla col·labo­ració anti­fei­xista amb el món democràtic com­portés posi­ci­o­na­ments posi­tius, en el futur, sobre la causa cata­lana, mai no esde­vingué rea­li­tat.

El Front va man­te­nir sem­pre la direcció a l’inte­rior del país ocu­pat, cap on entra­ven clan­des­ti­na­ment mili­tants pro­ce­dents de França i tenien lloc les pri­me­res acci­ons: repar­ti­ment de fulls volants, pin­ta­des rei­vin­di­ca­ti­ves a les parets, col·locació d’explo­sius en dependències ofi­ci­als, soli­da­ri­tat amb els patri­o­tes empre­so­nats i pen­jada de ban­de­res, entre les quals des­ta­quen les col·loca­des al trans­bor­da­dor aeri del port de Bar­ce­lona, la Sagrada Família i el Palau de la Música Cata­lana. La seva pri­mera gran cai­guda tingué lloc el novem­bre del 1943, quan la poli­cia fran­quista detingué una setan­tena de mili­tants inde­pen­den­tis­tes. Per Sant Jordi del 1945, apa­regué Per Cata­lu­nya, por­ta­veu clan­destí del Front, capçalera que conegué diver­ses èpoques, a la qual segui­ren Horit­zonsParers i Opi­ni­ons i, ja el 1964, la publi­cació Ara. El 18 d’abril del 1946, a la casa pai­ral d’Esteve Albert a Dos­rius (Maresme), se celebrà la I Con­ferència de l’orga­nit­zació, enmig d’unes mesu­res estric­tes de segu­re­tat, a causa de les diver­ses deten­ci­ons de mili­tants, i la II tingué lloc el novem­bre de l’any següent, a Sant Just Des­vern, on es passà de front patriòtic a par­tit polític, un cop des­ar­ti­cu­lada la branca mili­tar. El Front feu el seu I Congrés a Mont­ser­rat, el 1974, i defensà el soci­a­lisme auto­ges­ti­o­nari i els Països Cata­lans com a marc ter­ri­to­rial de la nació cata­lana. Qua­tre anys abans s’havia cons­tituït el Bloc Català d’Estu­di­ants i la Joven­tut Obrera del FNC, àmbits en què el Front aspi­rava a créixer i, el 1968, un sec­tor dels joves del par­tit se n’havia escin­dit per cons­ti­tuir el Par­tit Soci­a­lista d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal dels Països Cata­lans (PSAN). Alguns mili­tants de pri­mera hora i acti­vis­tes més joves dona­ren suport a la via armada per la inde­pendència, motiu pel qual es poden tro­bar per­so­nes vin­cu­la­des al Front en els dife­rents grups armats cata­lans, exis­tents al llarg de les dar­re­res dècades del segle pas­sat.

El Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya, fona­men­tal­ment una orga­nit­zació de resistència naci­o­nal a la dic­ta­dura i que tingué quinze dele­ga­ci­ons inter­na­ci­o­nals, no s’adaptà a la tran­sició poste­rior a la mort de Franco i, el 1990, acabà la seva vida col·lec­tiva a l’inte­rior de l’ERC de l’època, després de diver­ses ali­an­ces elec­to­rals i de resul­tats migrats a les urnes. Antics mem­bres del Front van arri­bar a ser dipu­tats del PSC, CiU i ICV, com a expressió pre­cisa del des­con­cert col·lec­tiu de l’època. En gene­ral, la gent del Front ha estat exem­ple de patri­o­tisme irre­duc­ti­ble, gene­ro­si­tat per­so­nal i hero­isme silenciós, per­so­nes de pedra picada que se la van jugar pel país en els anys de la negra nit, con­vençuts que, un dia, veu­rien sor­tir el sol de la lli­ber­tat.

Article sobre el Front Nacional de Catalunya a Nació Digital
04/05/2020

Article sobre el Front Nacional de Catalunya a Nació Digital

"80 anys del Front Nacional de Catalunya, la voluntat de no rendir-se", d'aquesta manera titula el seu article sobre el Front Nacional de Catalunya en Pep Marti a Nació Digital.

Podeu llegir l'article aquí sota, o clicant aquí

Tal dia com avui, a l'immoble del número 39 del carrer Marais de París, es va crear "L'organització", l'embrió del que dos anys més tard seria el Front Nacional de Catalunya. Era el 4 de maig del 1940 i faltava un mes perquè l'exèrcit alemany entrés a la capital francesa. Tot un món s'ensorrava. Pels exiliats catalans, que havien hagut de marxar del seu país davant la victòria franquista, la França republicana ja no era un refugi segur. Creure en el futur semblava només un acte de fe. Però tot i així, un grup de catalans va decidir passar a l'acció. 

El Front Nacional de Catalunya va convertir-se en una organització molt activa dins de l'oposició antifranquista. Els seus ideals eren la llibertat i la independència de Catalunya, i la defensa d'una democràcia socialment avançada. Per assolir-ho, es van aplegar persones de procedències diverses, des de Nosaltres Sols a Estat Català: Joan Cornudella, Antoni Andreu i Abelló, Jaume Martínez Vendrell, Daniel Cardona, Joan Massot... 


En els anys de la Segona Guerra Mundial, el seu vincle amb els serveis d'intel·ligència aliats van ser molt estrets, especialment amb el britànic. L'enemic era comú: el nazisme i el feixisme. Militants del Front van col·laborar en les xarxes de suport aliades i van ajudar que 800 persones, entre ells molts jueus, fugissin de l'Europa ocupada pels nazis.   

El coronavirus ha impedit que un seguit de militants recordessin a París aquell esdeveniment. Però un grup de fundadors ha llançat un manifest on recorden la lluita antifeixista i que el Front "va ser l'arbre del qual nasqueren les organitzacions de l’esquerra independentista: Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), PSAN-p, Independentistes dels Països Catalans (IPC), Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que amb el seu combat han permès la persistència de la nació". I recorden el fil conductor que porta dels que no es van rendir el 1939 als que van fer possible les urnes de l'1 d'octubre.   

"Quan es fongui la neu dels Pirineus..."

Pels fundadors del Front, hi havia el convenciment que la derrota de Hitler suposaria també la caiguda de Franco. La frase que un dia va pronunciar Martínez Vendrell als peus del Canigó els animava: "Quan es fongui la neu dels Pirineus, tornarem a entrar a casa". La realitat va anar per una altra banda. Però Les accions dels militants del Front van ser sempre agosarades i superaven a les autoritats franquistes, com va ser penjar la senyera en llocs ben visibles en plena dècada dels quaranta, com a la Sagrada Família o a l'aeri del port de Barcelona. 

 



En el context bèl·lic del moment, el Front va crear una secció militar molt activa. Alguns actes seus van ser espectaculars, com col·locar un explosiu al Monument de la Victòria o fer esclatar una bomba a les oficines del sindicat estudiantil falangista a Barcelona, el sòrdid SEU. 
 

Oriol Falguera: "Recordar el Front és fer-ho de la voluntat de no rendir-nos mai"


El Front Nacional va dissoldre's el 1990 i es va integrra dins d'Esquerra Republicana de Catalunya. Però el seu esperit resta ben viu en els que en un moment o altre de la seva vida en van formar part. Oriol Falguera, membre de la Comissió dels 80 anys, explica a NacióDigital l'essencial del seu llegat: "Recordar el Front és fer-ho de la voluntat de no rendir-nos mai. Crec que això resumeix l'esperit del Front".

Falguera rememora el moment de la fundació de "L'organització" en aquell París en vigílies de ser ocupat: "Pels que poden veure el present amb pessimisme no està de més recordar aquell 1940, quan no era només Catalunya la que havia caigut, sinó tot Europa que amenaçava d'esberlar-se sota el feixisme. Allò sí quee ra per ser pessimista i, malgrat tot, un grup de gent es va mobilitzar contra tota la negror".    

 

 Llarg i complert article a El Temps, explicant els fets del Palau de la Música, fa esment del FNC
18/05/2020

Llarg i complert article a El Temps, explicant els fets del Palau de la Música, fa esment del FNC

El Setmanari El Temps, ha cregut convenient publicar aquest article on també van intervenir militants del FNC, aprofitant els 80 anys que es commemoren des de la seva creació.

Podeu llegir-l'ho tot seguit, o bé prement el link Tot un revulsiu enmig de la dictadura

Tot un revulsiu enmig de la dictadura

Aquest 19 de maig es compleixen 60 anys dels Fets del Palau de la Música. Un grup de joves liderats per l’expresident Jordi Pujol i Soley -que encara no havia fet els 30 anys- van entonar el ‘Cant de la Senyera’ en un acte d’homenatge a Joan Maragall organitzat pel règim. La intenció de la dictadura era mostrar una cara amable amb Catalunya després d’una sèrie d’esdeveniments que havien fet més evident l’oposició catalana al franquisme. L’operació va servir, però, per copsar que alguna cosa bategava a Catalunya enmig de la foscor d’aquell règim. Un batec que mai no s’aturaria i que tindria en els fets del Palau un precedent indiscutible.

No són pocs els historiadors que indiquen que la repressió patida a Catalunya després de la Guerra Civil va ser doble. El Principat va patir les conseqüències de la derrota per la seua majoria republicana i, també, per haver defensat la seua condició nacional. De les derrotes més severes, però, també sorgeixen les reaccions més fermes. I si el catalanisme va ser un dels moviments més perseguits pel franquisme, també va ser un dels primers corrents a organitzar-se tant a l’exili com a l’interior. No debades, enguany se celebra el 80 aniversari de la fundació del Front Nacional de Catalunya a París. La reconstitució de la Generalitat a l’exili també n’és una mostra. Com a exemples interiors hi ha la vaga de tramvies de 1951 a Barcelona, que va comptar amb el suport dels sindicats i partits clandestins i que responia a l’augment del preu dels viatges, que esdevenia un greuge comparatiu amb el preu establert a Madrid i que acabaria sent modificat -i amb el governador civil i l’alcalde de Barcelona destituïts.

Guiomar Amell, nascuda el 1938, va ser una de les protagonistes d’aquella època. Explica que llavors, a Catalunya, “hi havia un vestigi de la Renaixença i de la mentalitat republicana”, tot i que reconeix que, en general, “la història de Catalunya era totalment ignorada”. Entitats com ara l’Acadèmia de la Llengua Catalana, de la Congregació Mariana, ubicada al carrer Balmes de Barcelona, de la qual Amell en participava -les noies no en podien ser membres- treballaven per reparar la desmemòria. “El dret de reunió estava prohibit i calia una certa cobertura dels estaments que, llavors, el catolicisme podia acollir i que tenien una certa autonomia”. Guiomar Amell va entrar en l’Acadèmia -fundada el segle XIX i refundada en aquell moment- a través d’un cosí germà seu que n’era membre, Eduard Amell, i va ser allà on va conèixer el nucli de gent que protagonitzaria les reaccions contra la dictadura que tindrien el seu punt àlgid en els fets del Palau. “Se’ns va despertar el cuquet de conèixer Catalunya i d’entendre aquella situació tan adversa que vivíem, de parlar una llengua que no ens deixaven ni aprendre a escriure”. Amell recorda com “tots aquells joves d’àmbit cristià ens posàvem en contacte amb intel·lectuals de llarga trajectòria” com ara l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) o l'escriptor Raimon Galí (1917-2005), llavors recentment tornat de l’exili. Les activitats culturals -excursions, representacions teatrals, etc.- dissimulaven els propòsits d’aquest nucli cristià que aspirava a estimular “el desig de recuperar-nos com a poble i com a país. Com a catalans”, explica Amell, que es va dedicar professionalment a la docència de Belles Arts.

També estava vinculada a aquell grup Pilar Porcel. Nascuda a Barcelona el 1938, aquesta historiadora s’hi va integrar també a través de la seua família -el seu germà Lluís formava part de l’Acadèmia- i allà va satisfer “l’interès que sempre vaig tenir pel que passava al meu país”. Alguna cosa bategava a Catalunya. I si algun esdeveniment ho va acabar d’evidenciar, aquell va ser l’afer Galinsoga de 1959, protagonitzat per gairebé la mateixa gent que integrava aquell grup i també per la que un any més tard organitzaria la reacció al Palau de la Música.

Afer Galinsoga

Una nit d’estiu de 1959, Guiomar Amell va participar en una acció que va acabar amb el trencament dels vidres dels aparadors de la redacció de La Vanguardia –que durant els anys de dictadura va ser rebatejada pels editors com La Vanguardia Española--, ubicada al carrer Pelai de Barcelona, entre Ciutat Vella i l’Eixample. “No ens van agafar”, recorda. Un grup de joves es dedicaven a escriure cartes als subscriptors del diari perquè se’n donaren de baixa, n’estripaven exemplars i els cremaven al carrer per fer visible una campanya en un context del tot hostil. Molts quioscos, pel seu compte, acumulaven exemplars de La Vanguardia sense poder vendre’ls.

Era la reacció als improperis de Luis Martínez de Galinsoga (1891-1967), qui havia estat dirigint el diari des de l’inici de la dictadura i que al juny de 1959, a l’església barcelonina de Sant Ildefons -al barri de Sant Gervasi-, abandonaria una missa enmig d’un sermó predicat en català després d’increpar el sacerdot i donar-li la seua targeta de director del diari per deixar constància de la seua presència. Galinsoga, d’origen cartaginès, abandonava el temple afirmant que “todos los catalanes son una mierda”. La reacció popular a les seues paraules mai no l’hauria imaginat.

Pamflets d’una sola cara rodarien per la ciutat. La conclusió d’un d’aquells escrits era clara: “Boicot total a ‘La Vanguardia’”. L’autor i l’impressor eren els mateixos que un any més tard farien un pamflet similar contra el dictador Francisco Franco i que seria l’origen de sengles condemnes pels fets del Palau de la Música. Eren Jordi Pujol i l’humil impressor Francesc Pizón, que serien condemnats un any més tard, però que en l’afer Galinsoga, no van ser descoberts.

La campanya servia per mirar de fer fora Galinsoga de la direcció del diari, cosa que es va acabar produint al febrer de 1960. Abans, el missatge que corria per assolir aquest propòsit era ben clar: “el català que anunciï, llegeixi, compri o no es doni de baixa [de La Vanguardia] si està inscrit, és un renegat”. No era l’únic escrit que circulava amb un missatge com aquest. En un altre, Pujol, de forma anònima, avisava que Galinsoga havia “tractat de mals nascuts als catalans que no estan d’acord amb la política del Règim”, que “havia tractat al personal dels tallers de La Vanguardia de ‘perros catalanes’” i que “seria senyal de manca total de dignitat i de virilitat que la presència a Catalunya, i en un lloc tan important, d’un home d’aquesta mena fos suportada sense la més lleu protesta. Seria un senyal evident que insultant-nos com fa, en Galinsoga té raó”.

“Després de molt de temps, vam aconseguir que en Galinsoga fos expulsat de la direcció del diari”. Són paraules de Josep Espar i Ticó (1927), polític i advocat que formava part del CC (Cristians Catalans o Crist Catalunya) i que seria, anys més tard, un dels fundadors de Convergència Democràtica, a més d’haver sigut fundador, també, del diari Avui i de la revista Cavall Fort. Qui més tard seria un històric del PSC i president del Parlament de Catalunya entre 1995 i 1999, Joan Reventós i Carner (1927-2004) havia estat l’encarregat de donar la notícia a Espar. “Pep! El director de La Vanguardia ha saltat, l’acaben de treure!”, recorda Espar que va sentir a l’altra banda del telèfon. El 7 de febrer de 1960 La Vanguardia es publicaria per primera vegada en més de 20 anys sense el segell de Galinsoga.

“Feia molt de temps que estàvem en aquesta lluita i vèiem que anàvem avançant i avançant fins que ho vam aconseguir”, recorda Pep Espar amb emoció. “A Madrid es van adonar que s’havia ferit el sentiment català amb el que havia dit el Galinsoga. I llavors, des de Madrid es va inventar una operació per fer la gara-gara a Catalunya i que no ens distanciéssim encara més”. Eren els preludis del que va ocórrer el 19 de maig de 1960.

Els fets del Palau

El ressò de l’afer Galinsoga havia estat tal que havia acabat amb el director del diari més transcendent de Catalunya després de dues dècades al capdavant. També havia despertat en el règim la necessitat d’apropar-se a una Catalunya que evidenciava la seua hostilitat contra el dictador. Aquest aproximament, però, va fracassar, tal com es va posar de manifest la nit d’aquell 19 de maig d’ara fa seixanta anys.

Els inductors d’aquells fets formaven un “nucli de pensament”, tal com recorda Guiomar Amell, que cita persones com els esmentats Raimon Galí i Jaume Vicens Vives o com el mossèn Josep Maria Ballarín (1920-2016) o Miquel Coll i Alentorn (1904-1990). Aquest últim, que va presidir el Parlament de Catalunya entre 1984 i 1988, segons recorda el també entrevistat Xavier Polo, “no tenia relació amb l’Acadèmia de la Llengua Catala

Interessant article del setmanari El Temps, parlant dels 80 anys del FNC
01/06/2020

Interessant article del setmanari El Temps, parlant dels 80 anys del FNC

Aquí teniu el link de l'article del setmanari El Temps, parlant dels 80 anys del FNC

Un Front de resistència nacional

Enguany es compleixen 80 anys de la fundació del Front Nacional de Catalunya. Creat a París el 1940, el Front havia de servir per buscar complicitats internacionals en el context de la Segona Guerra Mundial que contribuïren, després de la victòria aliada, a enderrocar el règim franquista a l’Estat espanyol i aconseguir la independència de Catalunya. Cap dels dos anhels no es van complir i el Front va quedar ben tocat, però la lluita antifranquista i la cultura de resistència d’un país vençut no es pot entendre sense la tasca de l’FNC, que s’integraria el 1990 al si d’Esquerra Republicana de Catalunya. Repassem el paper històric d’aquesta organització amb antics militants.

 

París ja no és com era. I Catalunya, tampoc. A tocar del número 39 de la rue le Marois de la capital francesa hi ha un supermercat Lidl. A menys de 200 metres hi ha un McDonalds i en l’altra direcció, a mig quilòmetre, es contemplen les aigües del Sena, adjacents a un passeig ben freqüentat que fa uns dies restava buit a l’espera del desconfinament. Fa tot just vuitanta anys, el 4 de maig de 1940, en aquest punt exacte del centre de París, hi havia la casa de Joan Massot i Rodamilans (1900-1988), rellotger d’ofici i gran devot de Francesc Macià (1859-1933), que en un escenari d’exili va voler articular una estratègia perquè el seu país, Catalunya, esdevinguera un Estat independent. Només una victòria aliada en la llavors recentment iniciada Segona Guerra Mundial podia aplanar el camí cap a aquest propòsit. És en aquest context que naix el Front Nacional de Catalunya com a organització amb un objectiu evident: buscar complicitats internacionals que contribuïren a fer caure el règim franquista i a aconseguir la independència de Catalunya. Combatre el feixisme i el nazisme europeus no era, doncs, només una obligació política: també havia de resultar estratègic. I al capdavall, el Front naixia del fet de no voler acceptar la derrota de 1939.

El Front era la suma de personalitats procedents de distintes organitzacions i partits. Hi havia antics membres d’Estat Català, del Partit Nacionalista Català o de Nosaltres sols!, tots creats al caliu dels convulsos anys vint i trenta i amb la independència de Catalunya com a objectiu. Un objectiu que, com calia esperar, també era el del Front. Joan Cornudella i Barberà (1904-1985), que moriria sent diputat del PSC; Antoni Andreu i Abelló (1905-1982), oncle de l’actual alcalde de Montblanc i exdiputat d’Esquerra Republicana Josep Andreu; Daniel Cardona (1890-1943), que havia estat alcalde de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) i un dels personatges més actius de l’independentisme insurreccional; o Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), fundador de l’Exèrcit Popular Català EPOCA allà pels anys setanta, n’estaven entre els fundadors.

No hi havia més opció que mantenir l’esperança. L’FNC s’implicaria plenament en el combat contra el nazi-feixisme europeu col·laborant amb els serveis d’espionatge britànics, francesos, polonesos i nord-americans. Establiria rutes d’evasió per l’Europa ocupada, fent passar jueus fugitius, aviadors que havien caigut en territori enèmic o documentació d’interès per als aliats. L’FNC “donava informació de les defenses espanyoles als Pirineus, a les costes de Catalunya i d’Àfrica per un hipotètic desembarcament aliat”, explica Robert Surroca Tallaferro (Barcelona, 1934), veterà militant de l’FNC que hi va ingressar el 1962 “amb rapidesa, assumint compromisos orgànics, repartint propaganda i controlant-ne la distribució”. Surroca, a més, organitzava accions al carrer com ara pintades, penjades de banderes catalanes o cremades de banderes espanyoles, segons recorda.

Abans dels anys en què Surroca se n’havia fet militant, l’FNC i el país havien patit la desgràcia inesperada de l’immobilisme europeu després de la victòria aliada. La derrota del nazisme alemany i del feixisme italià en la Segona Guerra Mundial no va motivar els dirigents europeus a fer caure la dictadura espanyola, que iniciava la seua primera fase d’obertura establint complicitats amb les noves democràcies occidentals. L’estratègia del franquisme va funcionar i el règim es va allargar durant dècades fins la mort del dictador. En aquell context, l’FNC es veuria obligat a reinventar-se i passaria de ser un front -pròpiament dit- a convertir-se en un partit. Amb el canvi de context canviava, també, l’estratègia. No canviava, però, l’actitud repressora de l’Estat, que va detenir desenes de militants de l’FNC durant la dècada dels quaranta. Una de les operacions més sonades es va produir el 1946, quan la policia franquista va impedir que 14 militants col·locaren dues banderes -una quadribarrada i una estelada- a l’estadi Olímpic de Montjuïc quan s’havia de disputar la final de la Copa del generalísimo entre el València Club de Futbol i el Reial Madrid. Altra va ser, també aquell 1946, la col·locació de sis cartutxos de dinamita per part de dos militants de l’FNC -Jaume Castells (1924-2016) i Ferran Marull (1923-2016)- al local del Sindicat Espanyol Universitari -que estava al servei del règim- a la Universitat de Barcelona. En el llibre Una història del FNC (1940-1990), editat per Pagès editors, es poden trobar totes les accions dutes a termes per l'organització.

Un altre revés patit per l’FNC va ser l’intent fallit perquè el Consell Nacional de Catalunya, establert a Londres, liderara el Govern a l’exili amb un plantejament ambiciós que defensara el dret a l’autodeterminació. El CNC, creat -entre molts altres- pel president Lluís Companys (1882-1940) mesos abans de la seua detenció i repatriació per ser afusellat, pretenia aglutinar l’exili català i mantenir vives les institucions gràcies al suport econòmic de les Comunitats Catalanes d’Amèrica -que en bona part van finançar, també, l’FNC, especialment des de Mèxic-, però l’estratègia de Josep Tarradellas (1899-1988), partidari de concentrar l’hegemonia política de l’exili en Esquerra Republicana de Catalunya, es va acabar imposant -segons explicava l’exmilitant Agustí Barrera en un article de fa 10 anys. Tot i que l’estratègia de l’FNC a l’exili quedava malmesa, l’organització continuaria exercint protagonisme a l’interior. Per exemple en les vagues de tramvies de Barcelona, produïdes el 1951 i el 1957 i que esdevindrien les primeres grans protestes populars catalanes contra la dictadura. La universitat, àmbit inseparable de l’oposició al règim, tampoc escaparia de la influència de l’FNC.

Els convulsos seixanta

Van ser precisament les generacions universitàries d’aquella dècada les que possibilitarien el relleu generacional de l’organització. La renovació, però, no es va fer sense problemes ni tensions que desembocarien en el naixement d’un altre partit històric, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), creat el 1968 i que apostava per vincular la lluita nacional a la social quan l’FNC optava per un consens que xocava amb l’esperit especialment combatiu de les noves generacions.

L’historiador Agustí Barrera i Puigví (1940) contextualitza que llavors, el Consell Nacional de l’FNC “estava format pels vells militants de la preguerra, amb unes concepcions nacionalistes romàntiques i insurreccionals. Quan neix el PSAN, impulsat pels sectors joves i universitaris, incorpora als vells esquemes l’aportació del marxisme com a eina d’interpretació i transformació de la realitat amb les experiències de moviments revolucionaris i anticolonials d’Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica”. Barrera va entrar a l’FNC el 1963, amb només 23 anys, quan estudiava Química a l’Escola Industrial de Terrassa. El 1965 seria detingut i durant aquells dos anys, explica, va integrar el nucli de l’FNC a la ciutat, que llavors comptava “amb uns set militants”. Aquest veterà s’emmirallava en el seu pare, qui havia passat per Estat Català i Nosaltres Sols! i seria depurat i acomiadat de la feina un cop acabada la guerra. “Ell va ser per a mi un exemple de patriota i ha guiat la meva trajectòria política”, recorda Barrera. Pel seu compte, l’altre militant de llarga trajectòria, Robert Surroca, lamenta que “la visió, molt accentuada, del marxisme que tenien els qui van marxar -de l’FNC- no era compartida per molts dels antics militants i va propiciar aquesta escissió” que, matisa, “es va fer amb completa civilitat”.

Més crític és Xavi Alcalde i Pena, nascut el 1966, integrant de l’última generació que va militar a l’FNC abans de la seua integració en ERC. Malgrat no haver viscut l’escissió del PSAN en primera persona -ell ja entrar a l’FNC el 1982-, explica que “tal com ens van ensenyar els grans del Front, la resta d’independentistes no eren un problema, ans al contrari: eren patriotes com nosaltres i companys de lluita. Sempre vam col·laborar amb tothom i amb les diferents campanyes patriòtiques que lideressin altres organitzacions. No podem dir el mateix al r