Antoní Massaguer Mas

Berga, 1947 - 2000

Nascut a Berga el 21 de març de 1947, pertanyia a una família fortament arrelada a la comarca. La seva formació nacionalista li provenia de mossèn Josep Armengou.

Començà a treballar de ben jove, a l’edat de quinze anys. Practicant de l’esport, formà part del Club Esquí Berga i d’un equip d’handbol. Per boca del seu entrenador apareix la fase que ell sempre repetia: «Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi».

Sempre es definia a si mateix com un soldat de Catalunya, i no com un polític. Per tal de conèixer gent que havia intervingut en accions contra el feixisme espanyol, contactà amb antics maquis, com ara Marcel·lí Massana i Salvador Vilalta.

Després de ser entrevistat diverses vegades per Martínez Vendrell, es produí una gran sintonia entre tots dos —interrompuda en sortir Massaguer de la presó— i entrà a formar part de l’organització, de la qual arribà a ser un dels dirigents, i propicià l’entrada a la Casa d’altres militants de l’entorn berguedà.

Arran de diferents gestions fetes per ell i pel grup de Berga, Martínez Vendrell i mossèn Armengou es trobaren diverses vegades i sorgí entre ells una gran amistat. Armengou acabà escrivint unes «idees» en les quals es justificava l’ús de la violència quan s’haguessin esgotat les possibilitats de diàleg. Aquestes «idees» van acabar sent publicades per la Casa en forma de llibre, els drets del qual mossèn Armengou cedí a Antoní Massaguer, entre d’altres.

Participà en les accions de proveïment de material per a l’organització i en el traspàs d’armament cap a Catalunya.

Detingut el 14 d’octubre de 1980, durant els deu dies que passà a comissaria fou torturat. I en el judici que tingué lloc a Madrid el 12 de gener de 1982, fou condemnat per l’Audiència Nacional a trenta-sis anys de presó, més sis per conèixer l’existència d’un dipòsit d’armes. La fortalesa de caràcter i la ferma convicció patriòtica d’Antoní Massaguer i de Xavier Barberà comportaren que tots dos salvessin, amb un silenci ple de responsabilitat, més d’un dels companys de lluita.

Després de passar per diferents presons i d’un llarg procés judicial carregat de recursos que passaren pel Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, el 14 d’octubre de 1983 es presentaren al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg els casos d’Antoní Massaguer, Xavier Barberà i Ferran Jabardo. Una vegada admesa la demanda, el procés s’allargà fins al 29 de juny de 1989, data en què el Tribunal Europeu va apreciar la falta de garanties processals.

Finalment, el Tribunal d’Estrasburg condemnà l’Estat espanyol, i el 3 de novembre de 1993 la Secció Primera de l’Audiència Nacional va emetre la sentència d’absolució dels tres independentistes.

Massaguer continuà militant a l’Assemblea d’Unitat Popular, des d’on passà a ERC.

Morí a Berga el 28 de novembre de 2000. Les seves cendres van ser escampades al voltant del Pi Jove, símbol actual del Pi de les Tres Branques, que representa de la unitat dels Països Catalans, que es troba a la localitat de Castellar del Riu (Berguedà).