Antoni Andreu Abelló

Antoni Andreu Abelló

Montblanc, 10/03/1905 - Montblanc, 2/10/1982

Nascut el 10 de març de 1905 a Montblanc (Conca de Barberà).

Als tretze anys, com molts oriünds de la Conca de Barberà, es va traslladar amb la seva família a Reus, cercant millors possibilitats de desenvolupament econòmic i l’accés a estudis superiors.

Antoni Andreu entrà en relació directa amb el món catalanista a casa seva. De fet, el seu nacionalisme rebé la decisiva influència d’un ambient familiar liberal i catalanista, en què destaquen els seus avis, signants de les conegudes «Bases de Manresa» de 1892, i el seu pare, Josep Andreu i Cabestany, qui apareix entre els membres fundadors un any abans de la Unió Catalanista.

Un cop completada la seva formació fonamentalment mercantil, amb la ben probable intenció d’allunyar-lo dels ambients catalanistes reusencs que ja havia començat a freqüentar, residí a Bèlgica durant un any i mig a partir de 1924, a casa d’uns comerciants amics de la família, per incorporar-se, en retornar, al negoci familiar.
Es va presentar com a candidat del Foment Nacionalista Republicà adherit a ERC a les eleccions municipals de 1931, essent escollit regidor de Cementiris, Mercats i Escorxador, per posteriorment, ocupar el càrrec de Sanitat i Assistència Social. A més va ser vicepresident del Centre de Lectura de Reus.
El novembre de 1936 va organitzar una expedició de cotxes per recollir infants a Madrid que van ser acollits per famílies catalanes.

Va ingressar a Estat Català i l'octubre de 1937 a la lògia maçònica Plus Ultra de Barcelona. El mateix any que va ser anomenat director del Diari de Catalunya d'EC, partit del qual va ser secretari general interí.
A la fi de la guerra es va exiliar, evitant els camps de concentració, a Saint Aigols (Var) fins el seu trasllat a Paris, on va prendre part de la redacció d'El Poble Català, a més de formar part del Consell Executiu d'EC a l'exili.

El 4 de maig de 1940, al domicili de Joan Masot a París, serà un dels signants de «l’organització», que fins al més de juny de 1942 no rebrà el nom definitiu de Front Nacional de Catalunya. L’acord de coordinació entre NS! i el sector cornudellista d’EC, al qual en representació paritària de cada part assistiren, a més, Jaume Martínez i Vendrell i Joan Masot i Rodamilans, acompanyant Cardona, i, per l’altra banda, junt a Cornudella, Marcel·lí Perelló i Domingo i el mateix Antoni Andreu i Abelló.

Dos dies abans de l'ocupació nazi de Paris, juntament amb Joan Cornudella, fuig a Perpinyà.

Joan Cornudella i Manuel Cruells, en una decisió determinant per a l’èxit de l’organització, creuarà la frontera per dirigir l’FNC. Mentre des de Perpinyà, Antoni Andreu i Daniel Cardona responsable a l’exterior de l’aparell militar, canalitzarà cap a l’Estat francès el treball dels seus companys, intensificarà les relacions amb els serveis secrets aliats francesos, anglesos i nord-americans i assumirà la responsabilitat principal dels passos fronterers establerts pels militants frontistes i utilitzats per diverses xarxes d’evasió.
L'any 1940 va viatjar clandestinament al Principat per posar les bases del FNC a l'interior i després retornar a Perpinyà.

No obstant això, els viatges d’Antoni Andreu a l’interior per coordinar la lluita resistencial i recollir les informacions encomanades als membres de l’organització per lliurar-les als serveis secrets aliats seran prou freqüents.

La bona entesa a Perpinyà entre Cardona i Andreu resultà decisiva per a la consolidació definitiva de la unió entre EC i NS!, sabent que la seva darrera empresa política quedava en bones mans, Daniel Cardona lliurà a Antoni Andreu la plena responsabilitat de tot l’aparell exterior de l’FNC, per retornar de manera definitiva el 15 de maig de 1942, ja molt malalt, a la seva casa pairal.

El 1943 torna a Catalunya fugint de la Gestapo, viu a Barcelona amb documentació falsa. Sortosament, la seva arribada recent a Barcelona i l’escassa relació i el poc contacte encara amb l’organització de l’interior evitarien la seva detenció arran de la caiguda d’una setantena llarga de militants de l’FNC, inclòs el cap de l’oficina política, Joan Cornudella, el mes de novembre de 1943. El retorn definitiu de l’exili farà possible així que, de nou, com ja havia succeït l’any 1938, Antoni Andreu pugui substituir el seu amic, ara pres, al capdavant de la direcció política de l’organització resistent.

A més, des de Perpinyà i també els primers dies de 1944, arribarà a Barcelona Jaume Cornudella i Olivé, que passà a formar part, amb la resta dels membres no detinguts, com Domènec Ramon i Ramon Arrufat, d’un Consell Executiu del qual el nostre protagonista esdevindrà president. Durant els quatre anys decisius que vindran a continuació, sota els noms de guerra de «Robert» i, sobretot, d’«Agustí», Antoni Andreu assumirà la tasca transcendental de dirigir els rengles de l’FNC.

A banda de mantenir una extensa correspondència amb diverses personalitats del Consell Nacional de Catalunya a Londres, com el seu president, Carles Pi i Sunyer, Josep Trueta o Josep M. Batista i Roca, el mes de març de 1945, fins i tot romangué dues setmanes per establir relacions a Perpinyà i Montpeller i, a la tardor del mateix any, un cop acabada la guerra mundial, viatjà fins a París per aclarir la posició del Front davant la constitució provisional del Govern de la Generalitat a l’exili
L'any 1949 va ser condemnat en rebel·lia per un Consell de Guerra a 12 anys i 1 dia de presó i a inhabilitació a perpetuïtat per ocupar qualsevol càrrec públic o d'empresa privada.

En qualsevol cas, amb la represa del Front que s’anirà produint a partir de la segona meitat dels anys cinquanta, Antoni Andreu participarà de la tasca de difusió de l’etapa recent encetada del seu portaveu Per Catalunya i es declararà partidari, amb Joan Triadú en una proposta no reeixida, de convertir la formació resistent en un moviment coordinador i aglutinador de la lluita nacional oberta a tots els partits catalans.

Membre del Consell Nacional fins al seu traspàs, Antoni Andreu tingué, a més, el trist honor de presidir la reunió d’aquest màxim òrgan del Front que el dia 21 de juliol de 1968 certificà la sortida dels joves membres que pocs mesos després crearien el PSAN, tot pronunciant un breu parlament en què féu referència al sacrifici dels militants de l’organització «morts en camps de concentració i a les llargues estades a les presons que hagueren de patir»
El 1971 va representar el FNC en l'acte fundacional de l'Assemblea de Catalunya, motiu pel qual va ser detingut, prenent part, també l’agost de 1974, en el Primer Congrés de l’FNC.

Antoni Andreu mantingué al llarg del franquisme i després, durant la transició, una callada feina de resistència, iniciada des de la seva llar, oberta sempre als amics i a tots els patriotes perseguits o exiliats, convertida en una mena de punt d’irradiació cívica i cultural.

Amb Max Cahner i Ramon Bastardas, prengué part en la creació d’Edicions 62, fou membre del seu Consell d’Administració. També en la labor de mecenatge i sosteniment de la cultura catalana durant la negra nit franquista, Antoni Andreu col·laborà activament amb la Fundació Salvador Vives i Casajoana.

El 2 d'octubre de 1982 va morir a la seva vila natal, Montblanc. Una sala del Museu- arxiu d'aquesta ciutat du el seu nom.